On Culture – Apunts sobre la Cultura

(ENGLISH)
I have made a long journey from Munich, in the heart of Europe (August 18th), to Mardin, an ancient Mesopotamian city in the heart of the Middle East (September 26th). These are the thoughts that have resulted from this great train journey.

​When we produce culture, we can feel universally attached. However, only when we exit (our) culture, so we realize the relativity or distance of our culture from the true meaning of universality. They also feel universally attached through their culture producing, and yet they are our object of observation, never participating in our own act of producing culture. Our act of producing culture is rather specific, and it follows some clear rules. It is never diluted in any way, although it feels it is by the very nature of our diluted modern life. The culture creation of the west is that of an illusion of dissolution, and it almost maintains this as an essence of its expression. However, this dissolution is in relation to the prior logic, that is the dissolution of something (the previous logic, Christian or mythological logics). It follows this is a culture built on a dying set of beliefs. A form of escaping it is renouncing the very dissolution of it in favor of something original, which upholds the long-running logic (oriental or non-post-Christian logics). But the act of being outside is also a renunciation of its acknowledgement as a culture itself, for it follows that it sees it as culture rather than the dissolution of culture it represents (that is, its universal claims upon which it hides itself as a culture under the guise of a universal ideal, towards which the nature of the present day is going). The claims of the future, its hypothesis and promises, its forgetful nature about its roots, and the imposition of laws from within, these are some of our characteristics as culture and civilization.

In the travels towards the threshold of morals, the gray areas of personal and intrapersonal ethics, there emerges a greater meaning, although not unified of culture. Culture as a phenomenon attached to place and time, like a location in the map. To stay in it means to refuse to know the map, to know any meaning at all. To be able to even recognize where the point in the map lies. To go outside from it, to travel away from its locus, is to actually acknowledge its true dissolution in the map, in the world, and its specific characteristics, and, more importantly, its natural limitations (for there’s many). The specific culture of the west where we might be located is no longer truly fluid, but it is like water contained in a bowl, it bounces freely within strict limits, it expresses in an incomplete way, it has a great lack, and moreover, it is almost consciously aware of that. It is this lack that is almost always filled with the research of the others, which only serve to underline the place in the map in the first place, the original locus of interest. To travel is to discover more about oneself. Therefore, concert halls, art venues and museums, contemporary art and its nude depictions, tonal harmony and its many fold cadences, the pronouns and the gender expressions, all become reduced to place and time. Freezed in the immensity of human expression. For they are humans too in the other side of the invisible wall. And, moreover, it is not a wall in a physical sense, built to clearly divide two parts between each other. Ursula K. Le Guin (The Dispossessed): “I come with empty hands and the desire to unbuild walls.” Each and every locus has its own walls build round, its own container which renders it a thing, it awards its presence. The real mystery is the gradation by which the locus communicate between each other and are related to each other. They pass information and don’t refuse totally each neighbor (like a peer to peer network in the era of internet), however they become the more removed, the more isolated the further in the chain they lie. That is a wall of lack that is progressively being built, on each iteration of the chain. The culture of the first place is progressively removed as we move through the nodal ports. After a while, we understand almost nothing around, and the culture codes that we thought were standing there somehow last time, are this time no longer fully available. It is almost as realizing how the presence of our own culture can be gradually removed, gradually faded into another direction.

Thus, cultural relativism becomes a kind of unavoidable norm, in general terms. But we never sought to live by general terms. In fact, that would be undesirable, and perhaps impossible. Rootedness in a locus is the only tool that allows for something to grow, like a tree, or any animal species. Even their migration according to their various needs does not alter their return, and memory of their base point, their own locus. The sacredness of the specific culture in which our energy is directed towards, is then necessary, to a large degree. Is it possible to migrate, or cultivate a relativistic understanding however, to bridge between nodal points, to be able to not perish under the impression of cultural isolation and isolation from other cultures, from other modes of understanding (without loosing our strong focus, our hold upon our locus?).

---

​(CATALÀ)
He fet un llarg viatge des de Munic, al cor d'Europa, fins a Mardin, una antiga ciutat mesopotàmica al cor de l'Orient Mitjà. Aquests són els pensaments que han resultat d'aquest gran viatge en tren.

​​Quan produïm cultura, ens podem sentir units universalment. No obstant això, només quan sortim de (la nostra) cultura, així ens adonem de la relativitat o distància de la nostra cultura del veritable significat de la universalitat. També ells​ se senten units universalment a través de la seva producció cultural i, tanmateix, són el nostre objecte d'observació, mai no participen en el nostre propi acte de produir cultura. El nostre acte de produir cultura és força específic i segueix unes regles clares. Mai es dilueix de cap manera, tot i que se sent per la naturalesa mateixa de la nostra vida moderna diluïda. La creació cultural d'occident és la d'una il·lusió de dissolució, i gairebé la manté com a essència de la seva expressió. Això no obstant, aquesta dissolució està amb relació a la lògica prèvia, és a dir, la dissolució d'alguna cosa (la lògica anterior, lògica cristiana o mitològica). Es dedueix que aquesta és una cultura basada en un conjunt de creences moribundes. Una forma d'escapar-se'n és renunciar a la mateixa dissolució d'ella en favor d'alguna cosa original, que sosté la lògica de llarga durada (lògics orientals o no postcristianes). Però l'acte d'estar a l'exterior és també una renúncia al seu reconeixement com a cultura pròpiament dita, perquè se'n dedueix que la veu com a cultura més que com a dissolució de la cultura que representa (és a dir, les seves reivindicacions universals sobre les quals s'amaga com a cultura), sota l'aparença d'un ideal universal, cap al qual va la naturalesa de l'actualitat. Les reivindicacions del futur, les seves hipòtesis i promeses, el seu caràcter oblidat sobre les seves arrels i la imposició de lleis des de dins, són algunes de les nostres característiques com a cultura i civilització.

En els viatges cap al llindar de la moral, les zones grises de l'ètica personal i intrapersonal, aflora un significat més gran, encara que no unificat de cultura. La cultura com a fenomen lligat al lloc i al temps, com una ubicació en el mapa. Mantenir-s'hi vol dir negar-se a conèixer el mapa, conèixer qualsevol significat. Per poder reconèixer fins i tot on es troba el punt del mapa. Sortir d'ell, viatjar lluny del seu lloc, és reconèixer la seva veritable dissolució al mapa, al món i les seves característiques específiques i, el que és més important, les seves limitacions naturals (perquè n'hi ha moltes). La cultura específica de l'oest on ens podríem situar ja no és realment fluida, però és com l'aigua continguda en un bol, rebota lliurement dins d'uns límits estrictes, s'expressa de manera incompleta, té una gran mancança, i a més, és gairebé conscient d'això. És aquesta mancança la que gairebé sempre s'omple amb la recerca de les altres, que només serveixen per subratllar, en primer lloc, el lloc del mapa, el lloc d'interès original. Viatjar és descobrir més sobre un mateix. Per tant, les sales de concerts, les sales d'art i els museus, l'art contemporani i les seves representacions de nus, l'harmonia tonal i les seves múltiples cadències, els pronoms i les expressions de gènere, es redueixen al lloc i al temps. Congelat en la immensitat de l'expressió humana. Perquè també són humans a l'altre costat de la paret invisible. I, a més, no és un mur en sentit físic, construït per dividir clarament dues parts entre si. Ursula K. Le Guin (Els desposseïts): "Vinc amb les mans buides i amb ganes de desfer murs". Cada lloc té les seves pròpies parets rodones, el seu propi contenidor el converteix en una cosa, premia la seva presència. El veritable misteri és la gradació mitjançant la qual els locus es comuniquen entre ells i es relacionen entre ells. Passen informació i no rebutgen totalment a cada veí (com una xarxa peer to peer a l'era d'Internet), però com més allunyats, més aïllats més en la cadena es troben. Aquest és un mur de mancances que es va construint progressivament, a cada iteració de la cadena. La cultura del primer lloc s'elimina progressivament a mesura que ens movem pels ports nodals. Al cap d'un temps, gairebé no entenem res, i els codis culturals que pensàvem que estaven allà d'alguna manera l'última vegada, aquesta vegada ja no estan completament disponibles. És gairebé com adonar-se de com la presència de la nostra pròpia cultura es pot eliminar gradualment, esvair gradualment cap a una altra direcció.

Així, el relativisme cultural esdevé una mena de norma ineludible, en termes generals. Però mai hem volgut viure en termes generals. De fet, això seria indesitjable, i potser impossible. L'arrelament en un lloc és l'única eina que permet que alguna cosa creixi, com un arbre o qualsevol espècie animal. Fins la migració d'aquests segons les seves diverses necessitats no altera el seu retorn, i la memòria del seu punt base, configura el seu propi locus. La sacralitat de la cultura específica a la qual es dirigeix ​​la nostra energia, és llavors necessària, en gran mesura. No obstant això, és possible migrar, o cultivar una comprensió relativista, fer pont entre punts nodals, per poder no morir sota la impressió d'aïllament cultural i aïllament d'altres cultures, d'altres maneres d'entendre (sense perdre el nostre fort enfocament, el nostre control sobre el nostre locus?).